Hi havia una vegada, una folleta anomenada Ametller. L’Ametller era una folleta molt bona, li encantaven els nens, i sempre volia fer feliç a tothom, tant grans com petits.

​

Un dia, la folleta va arribar a una vila: Caldes de Montbui. En arribar-hi, de seguida va veure una cosa que no li va agradar gens. Tothom semblava ensopit, trist, no tenien ganes de fer res, i s’amargaven cada dia més. A l’Ametller li va fer molta pena tot el que passava allà, i va voler fer alguna cosa per aquella pobre gent. Decidí que construiria un parc. Construiria el millor parc vist en tots els temps, un parc que poguessin divertir-se persones de totes les edats, un parc que a tothom li agradés. Va estar buscant i buscant durant 3 dies seguits un lloc on poder construir el seu parc, però no trobava res.

 

Per fi, el tercer dia, trobà un  descampat perfecte per el seu parc. Però només hi havia un inconvenient: hi havien un munt d’obstacles per arribar-hi. Hagué de saltar barrancs, travessar rius, vèncer les bèsties més ferotges, al final, i després de tant d’esforç, va arribar-hi. La clariana estava il·luminada per un raig de llum i semblava ser un lloc de pau i tranquil·litat. La folleta es posà molt contenta. La seva felicitat es va acabar quan va veure arribar un cargol, però no un cargol normal, d’aquells inofensius, no, aquell cargol era molt més gran que qualsevol que hagués vist, tenia unes dents punxegudes i unes grans urpes. La folleta es va esgarrifar.

 

-Que fas aquí?  Aquest lloc és meu! Hi construiré edificis! -escridassà el cargol en veure l’Ametller.

 

Va començar la lluita més gran que haguessin vist en segles, l’Ametller i el cargol s’ho jugaven tot. La folleta, en veure que el cargol anava guanyant va decidir demanar ajuda. Va dibuixar uns monstres a la sorra, que van cobrar vida i van anar contra el cargol. Ell, en canvi, tirava les seves babes llefiscoses, que impedien mou-res. L’Ametller, en un moment de despist del cargol, va aprofitar per córrer cap al lloc on volia construir el parc. Però el cargol el va veure, i va fer un crit horrorós, com si crides algú. De cop, i sense cap avis, van aparèixer uns 100 cargols més petit, tots amb moltes ganes de guanyar.

 

L’Ametller no sabia que fer, estaven perduts. Va veure una pilota una mica més lluny d’on estava, la va agafar i va tirar tots els cargols, els va deixa fora de combat. I, sense cap dubte, la folleta va aconseguir vèncer el cargol, sense cap mena d’ajuda. Però no el podia deixar allà, i va decidir tancar-lo a un calabós, a un lloc on mai més podia tornar a molestar. Trobà un símbol, el símbol que li va permetre tancar el cargol a la gàbia. Llavors es construí una casa, i va posar-hi una contrasenya perquè, en cas que el cargol es pogués escapar, no hi pugui entrar mai més. I finalment va mesurar tot el parc i va construir-hi totes les coses que feien feliç a la gent. Els habitants del poble van estar molt contents, i li van agrair amb un bon sopar.

 

Encara avui en dia, estem agraïts amb l’Ametller, i es diu que el cargol segueix tancat allà. Gràcies Ametller, gràcies a tu ara tenim un parc genial.